viernes, 4 de octubre de 2013

Presentació de la 19ena Mostra de FemArt: Díscola menopausa, política radical.

Text per inaugurar la Mostra de la Teresa Sanz i Jùlia Llull

Com sabeu Ca la Dona és un lloc liminal, un espai en les fronteres, un lloc de resistència, ara més que mai obligada, i un lloc de creació: es el lloc del no lloc del feminisme.


Tenim els peus en el que hi ha i el cap en el que encara no hi ha. 

El nostre motor polític és la dinàmica de trànsit entre realitat i desig.

Resistència i acció creativa són, per tant, el marc de la Mostra de FemArt.

En aquests moments terriblement reaccionaris, pensem que és necessària la resistència als discursos conservadors, a les paraules que ens diuen “el que podem fer o no podem fer” i que, en realitat, sols ens suggereixen formes de callar i d’obeir.  És urgent la resistència als discursos que ens situen en la impotència o en la distracció i ens allunyen de les accions transformadores.  

Les paraules, a més, no estan a favor nostre: les heretem amb la càrrega  interessada del poder que les  articula.

És el cas de la paraula menopausa.  Resulta que quan deixes de menstruar tot el que et passa és producte de la tremenda menopausa, que es torna un atribut  clarament desqualificador: si t’enfades, si protestes, si et rebel·les, si estàs trista o cansada o farta, ... és que estàs menopàusica!! 

És tan forta la pressió de la paraula que ni tu mateixa et prens seriosament i et llences als braços de l’industria farmacèutica que t’ofereix milers de caríssimes isoflavones consoladores! ... 

Tot això ho porta com a bagatge la paraula menopausa. I així van de carregades en general les paraules referides al cos, a la salut i a la dignitat de les dones. 

 
A Ca la Dona som desobedients, lluitem contra els efectes nocius de les paraules i els donem la volta, ja ho veieu; es tracta de  d’establir noves relacions també entre les paraules: poseu al costat de la paraula més trista i desolada adjectius imprevisibles i positius, i veureu com canvia el seu sentit i el món mateix que la sustenta: díscola menopausa, política radical!!!

Aquest mateix exercici l’han fet les artistes que avui presentem amb la creació d’objectes artístics referits a la menopausa, objectes visuals i plàstics i audiovisuals que, per condició material pròpia, son també resistents a les paraules.

Perquè la creativitat no és res més que establir noves relacions entre les coses. I establir noves relacions és fer nova realitat.  

Aquest és el sentit que el feminisme vol importar de l’art. No és que vulguem  portar el feminisme al art, que també, sinó l’art al feminisme, l’art com a eina reflexiva, de resistència i de resposta. Els objectes artístics ens reclamen atenció i pensament feminista, ens interpel·len, no accepten la contemplació passiva...

L’exposició conté obres creades exclusivament per a aquesta convocatòria en relació a la paraula menopausa que, òbviament, no és un tema habitual a la història de l’art ...

També volem canviar la història de l’art!.., però això és una altra història. 

Aquesta Mostra vol ser un dels escenaris que promoguin efectivament el pensar d’una altra manera per poder realment canviar les coses.

Agraïm la participació desinteressada i generosa de les artistes participants: Àngels Viladomiu, Mireia Bastet,Cynthia Fusilio, Encarna Martínez, Núria París, Karol Bergeret, Marcela Jardón, Mª José Carneros, Virma Sheperd i Sandra Mediero.

I agraïm també a les curadores de l’exposició de la Mostra, Laia, Llach i Karol Bergeret, el seu treball i, sobretot, la seva incombustible actitud optimista, resolutiva i desdramatitzadora.

*     *    *
I, finalment, EL PREMI:

Com sabeu, cada any atorguem un premi entre les seleccionades a la Mostra, que consisteix en oferir a la premiada l’espai per realitzar una exposició individual a Ca la Dona, el proper mes de març.

Sempre ens resulta difícil aquesta elecció entre la selecció.

Aquest any hem decidit premiar a María José Carneros. Ens agrada la seva creativitat fotogràfica i feminista. Ella és una assídua de la Mostra i ha estat seleccionada per participar-hi moltes vegades. Professora, mare i mestressa de casa va convertir la seva vivenda en estudi fotogràfic perquè volia ser artista, i bé quo ho va aconseguir!! Les seves fotografies ens parlen amb lucidesa, ironia i tendresa de les dones en el context domèstic i les protagonistes són ella mateixa, amigues i familiars.