viernes, 9 de marzo de 2018

Marta de los Pájaros, exposició de la guanyadora FemArt 2017

Del 16 de març al 20 d’abril
INAUGURACIÓ 16 de març a les 19h amb presentació a càrrec de l’artista i de l’equip FemArt
CLOENDA 20 d’abril a les 19h amb recital poètic a càrrec d’Ingrid Garasa
Ca La Dona
C/Ripoll 25, Barcelona




POEMARI ÍNTIM DE VIDA IL·LUSTRADA
Marta de los Pájaros

Más allá de lo visible,
la ceguera más sensata.

Marta de los Pájaros, guanyadora de la Mostra Femart 2017 (Il·limitades), ens presenta, en la seva exposició Poemari íntim de vida il·lustrada, una experiència artística complexa on ser i estar, raó i sentiment, superfície i profunditat, imatge i text s’entrellacen per evidenciar la seva il·limitada capacitat de relació, per sobre de tota dicotomia establerta.

L’art és un dels actes d’obscenitat més grandiloqüent que puguem imaginar, és un procés objectivador radical i, a la vegada, l’acte de comunicació més generós i intens possible: L’artista exposa la seva subjectivitat més íntima i particular produint un objecte físic al servei del públic.

Al llarg de l’exposició, Marta explora les possibilitats il·limitades d’aquest acte de comunicació doncs ens ofereix una trobada molt especial, una trobada que just comença en la cruïlla mateixa entre dues possibilitats comunicatives diverses: la imatge visual i la paraula escrita. Amb aquest exercici específic, amb aquesta “ekfrasis” (mot grec que significa obrir, facilitar el pas, desobstruir, explicar fins al final…) l’artista desplega i posa en joc les pròpies relacions vitals fonamentals: els vincles materns i originaris, les relacions de cura, d’amor, de gaudi i de dolor, de desencís i d’absència, les relacions d’autorecerca en les/els altres, l’exigència de llibertat. I els binomis irreconciliables de la raó es ressolen en un teixit orgànic, dinàmic i profund on la trama de les paraules s’entrellaça amb l’ordit de les imatges.

Així l’obra artística neix i creix en diàleg continu de dos mitjans, amb les mancances expressives del seu propi codi, i conclou quan la seva expressivitat s’entén com un tot que ocupa un espai que s’entrega a la simultaneïtat d’un acte visual.

L’`0bvia complementarietat dels recursos expressius d’ambdós llenguatges artístics nega la possibilitat de representació o emulació mútua. L’artista que les combina sap que qualsevol intent de traducció, de translació seria parcial i esbiaixat doncs aquesta és la potència expressiva autònoma i irreductible d’una producció artística. Es tracta doncs de dues expressions independents que es comprometen a explorar-se l’una a l’altre en un permanent estat de conversa.

La paraula que al·ludeix sempre a una falta, a un buit, assenyala a un real que ja no hi és, suplantat pel nom. El nom està en substitució del que és, del que som, en suplantació de la matèria; la paraula està on no hi queda res més. La paraula estableix els paràmetres del record, però no comprèn la dinàmica del record incorporat al cos de qui recorda. La memòria es fa viva en aquest cos i s’expressa en tot moment a través dels gestos, en aquest cas artístics. La imatge reclama existència perpètua a l’acceptar l’impossible d’un llenguatge únic, tancat. El llenguatge visual reclama doncs, ser.


Poemari íntim de vida Il·lustrada es compromet amb l’absència de límits d’allò real que ens envolta i que tractem d’esbrinar i acariciar, quotidianament, amb les paraules i les imatges. En sentit foucaultià, l’obra esdevé una superfície d’inscripció on allò no-amagat segueix essent invisible. Aquesta superfície d’inscripció, aquesta pell permeable a través de la qual es produeix la relació entre obra i espectadores, no és contrària a la profunditat, és precisament presència profunda, com aclareix Montserrat Abelló a Vida diària/Paraules no dites (1963-1981):

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.


Les superfícies de les formes que treballa Marta de los Pájaros, esdevenen espais de reflexió i d’inscripció des d’on conversar, de forma imprevisible i inacabada, amb la dona que està i amb la que és. Proposen un diàleg no excloent, no polaritzat entre exposar-se i representar-se, entre mirar-se i dir-se, entre representació verbal i representació visual:

Fondo, tocado y hundido.
Tocado y menos hundido.
Tocado sin hundir.
Sobrevolado.

La paraula, com a llenguatge propi és a la vegada aliena, insuficient, limitada. Però no acceptant el límit, es desenvolupa i expandeix en llenguatge visual, expansiu, contagiós.

Les dones il·lustrades en aquesta exposició són dones que recullen la complexitat de les relacions humanes, d’aquestes amb el món, i d’unes amb les altres. La raó, el cap de totes elles en aquest cas, s’expressa com un tot orgànic, indòmit, expansiu impossible de capturar en codis preestablerts, al·ludint a un saber imbricat amb la vida, quelcom dinàmic, que flueix, i se sobreposa a l’espai adjudicat a la paraula. Els llenguatges oposats es dissolen en una relació quasi revolucionaria, en una reconciliació que viu i explota, davant les nostres mirades.

L’artista ens confessa que aquesta mostra és fruit d’un record, d’un acte de memòria que, en paraules de Montserrat Roig, esdevé “l’acte d’amor més gran que hi ha”.
L’amabilitat i generositat que ens presenten aquestes obres anul·la la tensió d’un conflicte que se sap generador. I convida a una relació amiga, una relació propera que estimula alhora sentits i pensaments. Els llenguatges es fan il·limitats quan s’entrecreuen, la Marta amb el cap ple d’ocells, els entrecreua fins a l’infinit.




Col·lectiu FemArt