INAUGURACIÓ 16 de març a les 19h amb presentació a càrrec de l’artista i de l’equip FemArt
CLOENDA 20 d’abril a les 19h amb recital poètic a càrrec d’Ingrid Garasa
Ca La Dona
C/Ripoll 25, Barcelona
POEMARI
ÍNTIM DE VIDA IL·LUSTRADA
Marta
de los Pájaros
Más
allá de lo visible,
la
ceguera más sensata.
Marta
de los Pájaros, guanyadora de la Mostra Femart 2017 (Il·limitades),
ens presenta, en la seva exposició Poemari
íntim de vida il·lustrada, una
experiència artística complexa on ser i estar, raó i sentiment,
superfície i profunditat, imatge i text s’entrellacen per
evidenciar la seva il·limitada capacitat de relació, per sobre de
tota dicotomia establerta.
L’art
és un dels actes d’obscenitat més grandiloqüent que puguem
imaginar, és un procés objectivador radical i, a la vegada, l’acte
de comunicació més generós i intens possible: L’artista exposa
la seva subjectivitat més íntima i particular produint un objecte
físic al servei del públic.
Al
llarg de l’exposició, Marta explora les possibilitats il·limitades
d’aquest acte de comunicació doncs ens ofereix una trobada molt
especial, una trobada que just comença en la cruïlla mateixa entre
dues possibilitats comunicatives diverses:
la imatge visual i la paraula escrita. Amb aquest exercici específic,
amb aquesta “ekfrasis” (mot grec que significa
obrir, facilitar el pas, desobstruir,
explicar fins al final…) l’artista desplega i posa en joc les
pròpies relacions vitals fonamentals: els vincles materns i
originaris, les relacions de cura, d’amor, de gaudi i de dolor, de
desencís i d’absència, les relacions d’autorecerca en les/els
altres, l’exigència de llibertat. I els binomis irreconciliables
de la raó es ressolen en un teixit orgànic, dinàmic i profund on
la trama de les paraules s’entrellaça amb l’ordit de les
imatges.
Així
l’obra artística neix i creix en diàleg continu de dos mitjans,
amb les mancances expressives del seu propi codi, i conclou quan la
seva expressivitat s’entén com un
tot que ocupa un espai que s’entrega a la simultaneïtat d’un
acte visual.
L’`0bvia
complementarietat dels recursos expressius d’ambdós llenguatges
artístics nega la possibilitat de representació o emulació mútua.
L’artista que les combina sap que qualsevol intent de traducció,
de translació seria parcial i esbiaixat doncs aquesta és la
potència expressiva autònoma i irreductible d’una producció
artística. Es tracta doncs de dues expressions independents que es
comprometen a explorar-se l’una a l’altre en un permanent estat
de conversa.
La
paraula que al·ludeix sempre a una falta, a un buit, assenyala a un
real que ja no hi és, suplantat pel nom. El nom està en substitució
del que és, del que som, en suplantació de la matèria;
la paraula està
on no hi queda res més. La paraula estableix els paràmetres del
record, però no comprèn la dinàmica del record incorporat al cos
de qui recorda. La memòria es fa viva en aquest cos i s’expressa
en tot moment a través dels gestos, en aquest cas artístics. La
imatge reclama existència perpètua a l’acceptar l’impossible
d’un llenguatge únic, tancat. El llenguatge
visual reclama doncs, ser.
Poemari
íntim de vida Il·lustrada es
compromet amb l’absència de límits d’allò real que ens envolta
i que tractem d’esbrinar i acariciar, quotidianament, amb les
paraules i les imatges. En sentit foucaultià, l’obra esdevé una
superfície d’inscripció on allò no-amagat segueix essent
invisible. Aquesta superfície
d’inscripció, aquesta pell permeable a través de la qual es
produeix la relació entre obra i espectadores, no és contrària a
la profunditat, és precisament presència profunda, com aclareix
Montserrat Abelló a Vida
diària/Paraules no dites (1963-1981):
Sóc
amb vosaltres
a
través de la pell
d’aquest
cos que estimo.
Les
superfícies de les formes que treballa Marta de los Pájaros,
esdevenen espais de reflexió i d’inscripció des d’on conversar,
de forma imprevisible i inacabada, amb la dona que està
i amb la que és.
Proposen un diàleg no excloent, no polaritzat entre exposar-se i
representar-se, entre mirar-se i dir-se, entre representació verbal
i representació visual:
Fondo,
tocado y hundido.
Tocado
y menos hundido.
Tocado
sin hundir.
Sobrevolado.
La
paraula, com a llenguatge propi és a la vegada aliena, insuficient,
limitada. Però no acceptant el límit, es desenvolupa i expandeix en
llenguatge visual, expansiu, contagiós.
Les
dones il·lustrades en aquesta exposició són dones que recullen la
complexitat de les relacions humanes, d’aquestes amb el món, i
d’unes amb les altres. La raó, el cap de totes elles en aquest
cas, s’expressa com un tot orgànic, indòmit, expansiu impossible
de capturar en codis preestablerts, al·ludint a un saber imbricat
amb la vida, quelcom dinàmic, que flueix, i se sobreposa a l’espai
adjudicat a la paraula. Els llenguatges oposats es dissolen en una
relació quasi revolucionaria, en una reconciliació que viu i
explota, davant les nostres mirades.
L’artista
ens confessa que aquesta mostra és fruit d’un record, d’un acte
de memòria que, en paraules de Montserrat Roig, esdevé “l’acte
d’amor més gran que hi ha”.
L’amabilitat
i generositat que ens presenten aquestes obres anul·la la tensió
d’un conflicte que se sap generador. I convida a una relació
amiga, una relació propera que estimula alhora sentits i pensaments.
Els llenguatges es fan il·limitats quan s’entrecreuen, la Marta
amb el cap ple d’ocells, els entrecreua fins a l’infinit.
Col·lectiu
FemArt
