Quan pensem en la pintura com a pràctica artística, quan una imatge de l’acte de pintar ens ve al cap sovint porta associades, quasi enganxades, editades com si d’un film es tractés, tota una sèrie d’altres imatges: una taca, un color, un llenç, potser un gest, potser una mà...i, pràcticament sense adonar-nos, ja podem veure un cos sencer, una persona, UN...artista!
I sí, quan pensem en “pintura, pintura”, sempre ens ve al cap (als ulls del cap) un home, el geni, el creador!, aquell que dona forma a la seva la realitat mitjançant un acte misteriós i fantàstic. L’artista clàssic, històric, home, blanc disposa el món i s'adequa a la seva mirada i el configura a la seva voluntat com si d’una màgia estranya es tractés. En l’art de pintar figures, l’artífex vol capturar el secret de les coses, la seva aura, allò més propi d’elles i ens ho retorna en forma d’imatge, que, dins del sistema patriarcal, és sempre una imatge pantalla, una imatge esbiaixada, imposada des d’un desig únic, el masculí.
La narrativa hegemònica, estesa i explotada encara avui, contrasta amb l’origen mític de la pintura recollit per Plini el Vell, que explica que una dona, Kora, es va enamorar d'un jove pagès corinti que, en no pertànyer a una família influent, va ser requerit per a marxar a la guerra. L'última nit, durant el comiat, l'enamorada va descobrir que la llum d’una espelma projectava sobre un mur l'ombra retallada de tots dos cossos i en va dibuixar el perfil.
I sí, resulta que l’origen de la pintura, el primer acte de creació figurativa li devem a una dona, Kora. I, com no podia ser d’una altra manera, aquest primer gest creatiu va ser promogut no per amor romàntic, com vol emfatitzar la mitología patriarcal, sinó com una acte de resistència a l’oblit. Un poderós gest de memòria que reafirma l’existència i la vivència d’un sentir situat: una forma de tocar concretament i matèrica, un tipus de contacte. Una forma de relació específica e imaginativa que ens permet explorar i explorar-nos.
Anna Fando Morell i Núria Farré Abejón des de la pintura i la figuració, exploren respectivament, el moviment i la llum en els cossos, com si fossin altres pells que ens curen i envolten. Ambdues artistes, conscients i compromeses amb aquest mitjà, la original i eterna “pintura”, parteixen del desig d’okupar aquest gènere, tot contradient, encara ara, els designis formatius de les escoles de Belles Arts, que no les van animar a expressar-se d’aquesta manera. Afortunadament no feren cas dels marcatges acadèmics i segueixen experimentant des de i amb el cos la seva pintura figurativa,... sí, pintura, pintura!
