RAPàtrides

Un projecte audiovisual en col·laboració amb InsurRECtas, que convida a poetes, rapsodes i raperes dones, lesbianes i trans a improvitzar en el marc de les intervencions del projecte Muralistes.

El projecte RAPàtrides impulsat per Femart i les insurRECtes vol ser un punt de trobada intersticial entre pràctiques, un espai d’intercanvi i de difusió des de les dissidències artístico-creatives. RAPàtrides es un projecte dedicat a buscar formes de memòria i permanència de totes aquelles formes d’art que es troben en estat apàtrida, just en els marges mai reconeguts del tot per cap llei o norma, sempre entre però mai dins de cap tendència, estil o classificació reguladora.

Si bé la condició apàtrida per a qualsevol persona implica, en termes de reconeixement sociolegal, una situació forçada de vulnerabilitat. Des de la pràctica artística feminista, aquesta denominació implica un espai de potència i transformació. La música és sempre un contra-cant dels sons rutinaris i monòtons, un obrir porta a allò que no s’escolta, un reclam de que hi ha un altre món; la poesia és sempre un
contra-discurs, un reclam, una porta oberta a allò prohibit, allò no dit i per tant no pensat i les pintures murals efímeres ocupen murs inútils, buits i els converteixen en expressions lliures dels desitjos inefables d’una col·lectivitat.

Les actituds rebels de cossos dissidents que es materialitzen en formes artístiques són sempre la llavor d’una contra-política concreta, un reclam a les possibilitats infinites de viure, aquelles que el règim polític patriarcal i capitalista no deixa veure o obliga a no mirar, a no escoltar, a no sentir, a ni tan sols sospitar.

L’art urbà, el rap o la poesia de carrer son formes artístiques per definició efímeres, escorredisses, encarnacions puntuals de paraules o imatges, gestos concentrats de voluntats valentes i generoses, lliures i crítiques que assenyalen camins alternatius possibles.

FEMART, des de la nostra defensa de l’art com a espai material que propicia relacions compromeses, hem volgut trobar formes de fer memòria, formes d’arxiu amb aquestes pràctiques, i promoure alguna manera no reguladora de permanència d’aquestes accions que enriqueixen substancialment l’imaginari col·lectiu de la ciutat de Barcelona. El projecte RAPàtrides vol ser un punt de fuga fora de tota convenció, una forma d’estar entre col·lectius i projectes, entre pintura i veu, entre murs i cossos,
entre imatge i sò... un espai de relació, una forma de difusió, una modalitat de record i una eina subversiva per promoure espais de contra-memòria!

Tots els clips estan disponibles al canal de IGTV de FemArt.

-------------------------------------------------------------

>MartaB ft Clara S. Prous
  Desembre 2020
 

El gota a gota esquerde la closca
tortura l'eco
la repetició, la repetició, la repetició
d'un crit orgànic.
És tan difícil construir casa quan el múscul t'estira la pell!

Però estiguem tranquil·les, perquè mai és tard per a tornar a estimar.
I més tu i jo.
I més tu i jo que som arròs ben fets.

Però tens raó.
Avui estic rara. Avui estic rara perquè tinc el pit inflat i els dits trencats, però tot i això et proposo la meva última abraçada abans de perdre'm en un lloc conegut.
Escapo de la meva ciutat. Un policia em para.
<N'estàs segura?> <No> <Tornes o surts?> <No ho sé ben bé...> <Va...puja! Puja perquè a partir de les quatre és il·legal sortir de Lleida i et multaré>
Pujo. Em trec la mascareta. I respiro amb la veu d'una cançó.
Quin
mal
d'esquena.

<Mare... i si no puc tornar?> <A casa? A casa sempre Marta!>
De quin lloc deu estar parlant?
Arribo a Barcelona i les Rambles a penes són un camí plè de pols, amb alguna flor i alguna viola que s'escape per l'esquerda del balcó.
Cap refugi, però de repent, arribo al barri d'Horta. A la Caracola, el millor CSO de tota Barcelona. On companyes migrades sense papers no han aconseguit un altre lloc per a viure. Perquè han apostat per una alternativa que fomenta el barri.
Totes les veïnes estan molt agraïdes de què hi siguin.
Cada dia allí hi dorm gent diferent, però tothom se sent com una família.
També gent que no té cap aspiració artística més enllà de sanar-se a través de l'art en espais horitzontals amb una economia circular, com són els CSOs han aconseguit compartir-se i sentir-se més en pau.

Esteu matant l'art. Esteu matant el barri. Esteu matant la gent de Barcelona.
Us passarà factura...

Marta B
martab.bigcartel.com

-------------------------------------------------------------

>Colectivo Trans*poesía ft Mina Hamada 
  Octubre 2020

Nacimos reales

Como niñas hetero nadie nos dijo nunca
que aquel famoso Origen del Mundo
estaba al alcance de nuestras manos
y no sólo eso - no sólo eso-
sino que se amplía, que se expande
cuando descubres que puedes meterte muy muy dentro
tan adentro
mientras que la sangre todo lo inunda, todo
y un amor,
uno del que nunca nos hablaron
todo lo envuelve, todo.
A nosotras como niñas hetero
nunca nos contaron que se podía traspasar aquel cuadro
que decoraba las paredes de aquellos hombres tan ilustrados.
Traspasarlo en secreto
y a voces
para amarnos entre nosotras como nunca antes
y luego fotografiar el milagro.
Amor, nosotras nacimos reales.

Colectivo Transpoesía:
Cris Blasco (Guitarra)
Bruno Cimiano (Poesía)
Pat Salido (LSC)


-------------------------------------------------------------